Toma el dinero y corre
En articles anteriors hem parlat de la por i dels seus efectes en l’àmbit de l’economia i les decisions d’inversió. Avui m’agradaria posar de relleu una dada més que mostra l’estat d’autèntic pànic que s’està vivint a Espanya: l’evolució mensual de la balança de pagaments de l’Estat.
La balança de pagaments recull les entrades i sortides de diner que té un país en un període de temps determinat. Així doncs, si la balança de pagaments té un saldo positiu significa que en un país entren més diners que no pas en surten. Per contra, si el saldo és negatiu vol dir que surten més diners que no pas n’entren.
Doncs bé, durant el primer trimestre de 2012, la balança de pagaments d’Espanya mostra un saldo negatiu d’aproximadament 97.000 milions d’euros. És una xifra bestial, tot un récord històric, que representa una sortida neta de diners del voltant del 10% del PIB espanyol. La situació no pot qualificar-se altrament: fuga de capitals.
Per fer-vos una idea, penseu que durant aquest primer trimestre de 2012, cada segon han “fugit” del país uns 12.400 euros. Seguidament us mostro un gràfic elaborat per la publicació El Economista on es pot veure l’evolució de la balança de pagaments des de l’abril de 2010 fins al març de 2012. En verd es mostren els mesos on el saldo de la balança de pagaments ha estat positiu i en vermell els mesos on ha estat negatiu.
Com es pot observar, a partir del mes de juliol de l’any passat, la tendència és dramàtica. Mes rere mes, la sortida de capitals del país ha anat augmentant fins a arribar al paroxisme durant aquest darrer mes de març. A l’expectativa de tenir dades oficials dels mesos d’abril i maig, la cosa no pinta gens bé.
La lectura d’aquestes xifres no admet ambigüitats: el diner està fugint d’Espanya. Durant el mes de març s’ha assolit una xifra històrica de rècord, amb 66.000 milions d’euros que han sortit del país. Analitzant les xifres amb més detall, a més, es veu com aquest capital que surt prové tant d’inversors estrangers com d’estalviadors nacionals.
Entre d’altres fenòmens, aquesta fugida de capitals ajuda a explicar la forta caiguda que ha experimentat la borsa en els darrers mesos. També indica que els inversors internacionals tenen autèntica por del mercat espanyol i temen quedar-se atrapats en un eventual procés de reestructuració del deute.
Al cap i a la fi, l’economia són faves comptades: o es genera confiança o el diner fuig ràpidament. Aquesta hauria de ser la principal missió del govern espanyol en aquest moment: restablir la confiança dins i fora de que el país se’n sortirà. El problema, però, és que un es pregunta si els propis polítics tenen aquesta confiança.
Per acabar pujant-vos una mica la moral, us deixo amb un fragment de la pel·lícula de Woddy Allen que ha inspirat el títol d’aquest article.
Altres articles relacionats:
Josep Tanqueray – Economista – Vols fer-me alguna consulta?
Si t’ha agradat aquest article, fes una piulada al Facebook o un “m’agrada” al Twitter … o era al revés?
Retroenllaços