Estic espantat

Estem vivint els moments de més incertesa des de l’inici de la crisi, potser només comparables amb els que es varen viure a la tardor de 2008 quan la fallida de Lehman Brothers. La diferència respecte fa tres anys i mig, però, és que en aquell moment la incertesa era global. Ara, en canvi, tota la pressió es centra en els països de la perifèria de l’euro (entre els quals, és clar, nosaltres).

Diversos economistes (entre ells Paul Krugman o Xavier Sala i Martin) i mitjans de comunicació (a l’encapçalament d’aquest article, podeu veure la portada de Der Spiegel) donen com a molt probable una propera sortida de Grècia de l’euro. De produir-se aquest fet, les conseqüències per Espanya i Itàlia serien imprevisibles. Molta gent creu que, de sortir Grècia, es produiria un pànic generalitzat que acabaria amb la fi de l’euro.

Mentrestant, el govern Rajoy va dur a terme una nova reforma del sistema financer. Sí, aquell sistema financer del qual Zapatero va dir que era el millor del món. La reforma es basa en dos grans trets:

a)      Augmentar les provisions sobre els crèdits a promotors que es troben en situació normal.

b)      Treure dels balanços de les entitats financeres tots els actius immobiliaris adjudicats.

Pel que fa a la primera mesura, dir amb tot el respecte del món que em sembla una animalada. Estem parlant de crèdits que es troben al corrent de pagament i sense cap retard en les quotes! Les dotacions, a més, que varien segons el tipus d’actiu, arriben fins a un 52% (en el cas de sòl urbanitzable)! Sincerament, no veig què s’hi guanyarà. Major credibilitat? Doncs ja heu vist la reacció dels mercats dilluns: borsa en mínims i prima de risc en màxims. Olé!

El que sembla clar és que amb aquestes provisions algunes entitats entraran en pèrdues. Algunes, a més, necessitaran aportacions de l’Estat. Per tant, dos efectes molt probables: augment de la prima de risc i disminució de la concessió de crèdits a les empreses i les famílies. És a dir, més contracció de l’economia i més dèficit públic.

Pel que fa a la segona mesura, tampoc l’acabo d’entendre. Si algun banc creu interessant treure’s de sobre els actius immobiliaris, ja ho farà, no és necessari marcar l’obligació per llei. Aquí la clau de l’assumpte serà a quin preu es treuen els actius del balanç. El RD publicat el dissabte diu a “valor raonable”, és a dir, valor de mercat. El problema és que, avui en dia, és francament difícil trobar aquest valor de mercat. Qui el determinarà? Taxadors externs independents? Sense comentaris (si alguna cosa tinc clara és que, en el món econòmic, no hi ha ningú independent).

En termes de sector financer, com més regula el govern, pitjor anem. I no és casualitat que siguin precisament les entitats amb més interferències polítiques (Bancaja, CajaMadrid, Caixa Catalunya) les que pitjor han acabat. Un altre fet sorprenent del que va passar la setmana passada, a més, és que el govern va desautoritzar totalment el Banc d’Espanya, que és el supervisor del sistema financer. Un es pregunta, doncs, de què serveix ara el Banc d’Espanya? Resumint: un desconcert total. N’hi ha per anar a treure els estalvis i guardar-los sota la rajola.

Tot plegat, doncs, no fa sinó conduir-nos a una situació cada vegada més apocalíptica. Ens trobem immersos en un autèntic cercle viciós: per reduir el dèficit, retallades pressupostàries, que provoquen al seu torn un menor creixement econòmic i encara més dèficit i més atur, i més deute i més interessos, i s’han de fer noves retallades, …. Un espiral autodestructiu que només té dues sortides:  1) Europa (Alemanya) canvia de política i comença a imprimir bitllets i a relaxar objectius de dèficit i inflació. 2) Espanya surt de l’euro. Aquest segon escenari seria catastròfic.

Com ho veieu vosaltres? Hi ha algú que em pugui animar una mica?

Josep Tanqueray – Economista