La paradoxa de Laporta i Zapatero
Tant Joan Laporta i Estruch com José Luís Rodríguez Zapatero són persones que han ocupat càrrecs d’alta responsabilitat institucional en els darrers anys. Com és sabut, Laporta va ésser president del F.C. Barcelona entre els anys 2003 i 2010 i Zapatero va ésser president del Regne d’Espanya entre els anys 2004 i 2011.
Des de PepeGins ens ha semblat un exercici interessant comparar, par cadascun dels dos presidents, els resultats obtinguts al llarg dels seus respectius mandats amb les recompenses o premis rebuts un cop aquests han finalitzat.
1) LAPORTA (I membres de les diferents juntes):
Què troba?: El Barça de Gaspart: un equip de futbol que amb prou feines es classifica per la U.E.F.A., una plantilla plena de jugadors fitxats a preu de cracks i amb un valor de mercat molt baix, una situació econòmica pèssima, una estructura de gestió desorganitzada, inestabilitat social i canvis d’entrenador a mitja temporada, etc… (preferim no recordar més aquells temps).
Què deixa?: El millor Barça de la història: el millor equip de futbol de la història del Barça, el record històric de títols aconseguits, el record històric d’ingressos, el record històric de nombre de socis, una plantilla de jugadors (molts del planter) amb un valor de mercat incalculable, un model de gestió admirat i estudiat a universitats d’arreu del món, un estadi sense violents, projecció mundial a través de la col·laboració amb UNICEF, etc…
Premi: Com a premi de la seva gestió, la nova junta organitza l’acte públic més demagògic, manipulador i tendenciós que es recorda des de la caiguda del mur de Berlin i, barrejant pomes i peres i amb l’ajuda dels senyors de KPMG, convenç els socis perquè aprovin una acció de responsabilitat contra Laporta i la junta sortint reclamant-los uns 48 milions d’euros.
2) ZAPATERO (I membres dels diferents equips de govern):
Què troba?: Troba un país que està creixent per sobre de la mitjana de la zona euro, a taxes superiors al 3% anual, amb una taxa d’atur d’un 10% i amb els comptes de l’estat en equilibri pressupostari (recordeu el concepte de dèficit zero?).
Què deixa?: Després d’uns bons primers 4 anys en termes macroeconòmics, en la campanya electoral del 2008, no només nega rotundament la crisi econòmica mundial (recordeu el debat Pizarro-Solbes i la ligera desaceleración?), sinó que, a més, promet 400 euros per persona si la gent el vota. En la segona legislatura, deixa una Espanya en recessió (-3,7% a l’any 2009), amb una taxa d’atur del 22%, promou el brillant Plan E (la E era de Endeutamiento?), deixa el dèficit públic totalment descontrolat, el deute assoleix primes de risc de 4 i 5 punts respecte el bo alemany, i la imatge internacional del país és la d’un país estancat i en fallida. Ell, però, no té la culpa de res, ja que la culpa és de la crisi internacional que ell mateix havia negat el 2008.
Premi: Com a premi de la seva gran gestió, el Sr. Zapatero acaba la legislatura i rep unes pensions vitalícies que, segons les fons, van dels 75.000 als 150.000 euros anuals.
REFLEXIONS SOBRE LA RESPONSABILITAT
No és la nostra idea entrar en matisos ni en anàlisis profunds sobre les gestions d’ambdós presidents (Sí, Laporta té un balanç econòmic de pèrdues, però a) li endossen les pèrdues de l’últim any Gaspart b) li reformulen esbiaixadament el balanç de l’últim any Laporta i c) en termes de valoració d’empreses: quant valia el Barça el 2003 i quant valia el Barça el 2010? Messi, Iniesta, Xavi, Pedro, les Champions, les Lligues, Unicef, etc… són actius fora de balanç però que tenen un gran valor econòmic).
La nostra idea és la d’aprofitar l’exemple Laporta i Zapatero per posar sobre la taula un plantejament que creiem que seria molt interessant que ens féssim socialment: la responsabilitat econòmica dels polítics.
Si un administrador d’una empresa (o un gerent d’un club esportiu) fa una mala gestió, els socis o els creditors tenen el dret –i l’exerceixen, de fet, molt sovint- de derivar-li responsabilitats. En aquest cas, si el jutge el declara culpable, aquest ha de respondre dels perjudicis causats per la seva gestió amb tot el seu patrimoni personal.
Per contra, si un càrrec públic (un alcalde, un president autonòmic, un ministre, un conseller, el president de l’estat, etc…) fa una mala gestió i causa perjudicis a milers i milers de persones, el càrrec públic no ha de respondre per res. El “càstig” és simplement que deixa d’ocupar el càrrec. I no només no respon amb el seu patrimoni dels danys ocasionats, sinó que, a més, no perd el dret a percebre pensions vitalícies i altres avantatges (Montilla, per exemple, ara té despatx, escorta i secretari com a premi per la seva també gran gestió).
En l’economia el paper que juguen els incentius és essencial. Si un polític sap que, per molt malament que ho faci, no s’està jugant la casa, li serà relativament igual si el dèficit públic és de 10.000 que de 80.000 milions. Si la seva retribució anés lligada a la marxa del país –tant per bé com per malament-, en canvi, el seus incentius serien molt diferents.
O és que algú realment creu que, si el Sr. Zapatero s’hi hagués estat jugant la casa, hagués dut a terme el mundialment admirat Plan E?
Josep Tanqueray – Vols saber més de nosaltres?
JOAN LAPORTA I ESTRUCH PER MI HA SIGUT EL MILLOR PRESIDENT DE LA HISTORIA DEL BARCA .
EL FUTBOL CLUB BARCELONA ES ACTUAL EL QUE GRACIES EN JOAN LAPORTA I ESTRUCH
Hola Marc Sabates.
Sí, per molts ha estat el millor president de la història del Barça. La gran paradoxa és que, malgrat això, ha estat l’únic president sobre qui s’ha promogut una acció de responsabilitat.
Per altra banda, al Sr. Zapatero, que ens ha deixat l’estat de cap per avall, el premiem amb un sou vitalici.
Primer de tot, gràcies pel vostre comentari al meu blog.
D’inici, dir-vos que no sóc precisament un admirador de Joan Laporta. Li reconec, sens dubte, haver transformat un club amb forta olor a ranci i amb poderosos dèficit ètics i democràtics en un club modern, transparent (com a mínim al principi) i amb una imatge molt persentable tant pel que fa a la part esportiva com en la gestió econòmica i administrativa. Alguns dels encerts: l’aposta per un perfil d’entrenador com el que representen Rikjaard i Guardiola, la fi de la tolerància amb els grups violents i creure amb la universarlitat del Barça des d’una declararda i oberta catalanitat.
Però en Laporta, la figura -el personatge- de Laporta, pateix d’altres mals: l’oportunisme, un excés de protagonisme i personalisme, en definitiva, una massa anar a la seva. I això, indefectiblement, me n’aparta.
I precisament aquest massa anar a la seva, el fet que un personatge exitós, amb bona imatge, poc controlable i que esbomba idees radicalment catalanistes, pogués irrompre en una futura contesa electoral catalana i provocar un desenllaç massa impervisible, és el que era perillosíssim per l’establishment del país. Un establishment que volia tornar la “normalitat” al país; una normalitat entesa com l’afamat seny, la moderació, el centrisme, el domini i control de la situació. I per assolir-ho calia actuar amb força contra el personatge, desprestigiant-lo públicament amb tots els mitjans disponibles.
Vists els imputs que ens han arribat amb posterioritat, tant des de la nova junta de Rosell i del govern de Mas com des del grup mediàtic que històricament més ha excel·lit en posicionaments que advoquen per l’ordre i la moderació (Godó), diria que tot plegat s’ha acabat confirmant. Així és ho veig, com a mínim.
Salutacions i, altre cop, gràcies pel comentari.
No ens has de donar les gràcies, Roger, el teu blog ens sembla molt i molt interessant.
Tenim amics i familiars del món del periodisme i sabem que les decisions que s’hi prenen són, malauradament, a vegades més polítiques que altra cosa.
A més, l’actual crisi econòmica, amb la baixada d’ingressos per publicitat (sobretot del sector de la construcció) està fent trontollar tota l’estructura mediàtica. ADN, Público, Punt-Avui, … I, com comentes en el teu article “Bon any 1220!” i ens consta d’altres fonts, El Periódico també està més que tocat.
Per un costat fa por endinsar-nos cada cop més en un escenari mediàtic cada cop més oligopolístic. Per l’altre, és una llàstima pels llicenciats en periodisme, que en aquest país surten molt ben formats, i que ho tindran cru per trobar feina.
T’anirem seguint i et recomanarem als nostres seguidors. Ànims i no afluixis!